dilluns, 26 de febrer del 2018

A tu, papa



Sembla ahir i ja fa un any. Era un dia net i clar i no feia tan fred com avui, però el cor se’ns va gelar a les 17:50 d’aquell diumenge.

Feia moltes hores que no sentíem la teva veu ni obries els ulls per mirar-nos, però seguies allà i podíem escoltar la teva presència. A la tarda vas començar a marxar, poc a poc, deixant anar en cada sospir una mica de la teva vida, la que sempre estarà amb nosaltres.

La teva respiració, cada vegada més espaiada, ens feia pensar que ja era la darrera, però quan ho va ser de veritat ho vam saber immediatament.

El darrer sospir va ser el més petit de tots, el més suau, el més dèbil i el que va enviar-nos més amor. El teu adéu va ser plàcid i dolç, i en aquell instant vaig escoltar el silenci més gran que mai havia escoltat. Va ser un silenci diferent, es va parar el teu cor i per uns instants, en la teva habitació, el temps també es va parar.

Avui, que pensem en aquells moments i que ja hem construït records d’un temps sense tu, penso en tot allò que no podré oblidar perquè forma part de la meva vida i observo el que és més important per a mi, i són les coses que em vas ensenyar sense ni adonar-te’n.

Em vas ensenyar a ser forta, a arriscar-me, a viure i a llençar-me a l’aigua sense saber nadar. Tu mai tenies por.

Diuen que en el físic m’assemblo a la mama però que sóc molt com tu. Potser per això ens barallàvem moltes vegades i després se’ns passava tot amb un somriure.

Et trobo faltar molt i encara crec que hi seràs quan arribi a casa teva. Però agraeixo els darrers dies que vaig poder passar amb tu, quasi totes les hores, en les que vam parlar de moltes coses, ens vam conèixer una mica més i ens vam dir amb els ulls tots allò que ens quedava per dir-nos.

Senzillament ens vam estimar fins el darrer moment.

Ara, seguiràs estant amb nosaltres perquè nosaltres som una part de tu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada