Demà ho faré

Crida 94 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Demà

Cada dia m’he dit el mateix:

-No passa res. Demà ho faré. Demà em vindrà la inspiració.

Però res ha estat com em pensava. He hagut de canviar plans i amollar-me a noves situacions. He hagut de treballar més hores de les previstes. Les qüestions familiars m’han deixat descol·locada. Hi ha hagut corredisses a hospitals i moments d’estimar-nos més que mai.

Hem pogut menjar junts i sentir com d’units estem.

Però en cap moment he pogut pensar en què faria demà. He hagut de ballar la cançó que sonava cada dia. I al despertar adonar-me’n que allò era l’únic que teníem segur. I tirar endavant. Sortir al carrer, deixar les llàgrimes a casa i anar endavant.

Aquest Nadal, més que mai, he sentit l’amor dels que m’estimen. En alguns moments en forma d’abraçades, en altres amb petons, fins i tot a través de whatsapps.

També hi ha hagut moments màgics, d’aquells que no s’obliden: com un bany calent amb olis essencials i un massatge relaxant digne del millor SPA del món. Només perquè estava ell.

I tot això ha estat en el present. Cada dia ha estat un avui. Un avui intens, un avui que no espera un demà perquè no sap com serà. Però sabent que cap moment és millor que el que tenim entre les mans.

Això sí, el relat ha anat quedant per un demà que, agafat pels pèls s’ha convertit en avui.