dilluns, 5 de juny de 2017

Navegant juntes



A la vora de la mar érem, encara. Tot just havíem de començar el viatge. Tot estava preparat. Les bosses amb la roba i les viandes pels dies que havia de durar aquell festejament eren al nostre costat, esperant que les embarcacions que acostumaven a acompanyar-nos fins al vaixell, ens vinguessin a recollir. Agafades de la mà, i amb la vista fixada a l’horitzó.

Portàvem molts dies preparant la sortida. No era un viatge qualsevol. Era el nostre primer viatge com a parella, el que marcaria un abans i un després.

Havíem citat a la família més propera de cadascuna de nosaltres. Mai ho fèiem. Sempre ens acomiadàvem a casa. Sabien que érem dues molt bones amigues que s’ho passaven bé juntes. Avui volíem que sabessin que ella era la meva dona i jo la seva.

Anàvem vestides de blanc, com les veles de la nostra nau. Un somriure nerviós ens il·luminava la cara. A partir d’avui ja no ens hauríem d’amagar més.

Els pares i germans van arribar, i la barca que ens acompanyaria al vaixell també. Els parents ens miraven estranyats i a la vegada contents perquè intuïen la nostra felicitat.

A l’arribar al vaixell, vam veure els nostres noms escrits a la vela més gran i un t’estimo que es podia llegir des de la costa.

Allà ens rebia l’encarregat de formalitzar la nostra relació. La família es mirava i somreia. En el fons tothom sabia que la Mireia i jo ens estimàvem d’una manera diferent que amb la resta de companyes de l’escola.

Tot va ser relaxat, bonic... Tenim la millor família del món i la naturalitat amb la que van rebre la nostra decisió va fer més dolç el moment.

El casament va ser tal i com sempre l’havia imaginat: Amb la persona que estimava i envoltada dels que sempre em farien costat.

Que afortunades érem!

Un cop acabada la festa, tothom va tornar a port. I la Mireia i jo vàrem salpar cap a les Pitiuses, per posar inici a la nostra vida en comú. I ho vàrem fer tal i com sempre celebràvem les qüestions importants: navegant juntes. 


dilluns, 8 de maig de 2017

Breu judici a una dona



De nou ens trobàvem a la plaça del poble. Feia dos dies que els carrers estaven farcits de comunicats amb els detalls de la trobada. Tothom hi era convocat
. 
Aquell matí, havien sonat les campanes de l’església avisant del moment. I els carrers s’anaven omplint dels habitants del petit poble de Villasalt. Famílies senceres acudien a la crida com si haguessin arribat els comediants per la Festa d’Agost.

A l’arribar a la Plaça Major, ja estava tot preparat. Una taula gran, feta amb taulons de la serradora de Can Rius, coberta per una tela de vellut granat i amb sis cadires preparades pels “grans” del poble: El jutge, el capellà, el metge, el farmacèutic, el mestre i el cap dels agents de l’ordre.

A un cantó de la taula, una cadira destacada de les altres. Era per a ella, per a l’Emma, la presumpta delinqüent.

La plaça ja era plena, quan l’Emma va ser acompanyada per dos guàrdies del calabós, on havia estat reclosa les darreres hores, esperant el seu judici. Va seure i va escoltar les paraules dels assistents.

L’Emma havia nascut al poble i havia quedat òrfena de molt petita. Va aprendre a sobreviure fent, d’alguna manera, feliços a molts dels que estaven en aquella plaça. Ara, sabia que ja no hi havia res a fer, que hauria de marxar, que seria expulsada del poble sinó volia acabar a la sèquia com un conill malferit.

Per això no va dir res, ho tenia assumit. Durant anys ningú li havia volgut cap mal. Ni les dones que sabien que, de tant en tant, era l’Emma qui donava als seus marits coses que elles ni podien ni volien donar-los. A vegades, tan sols era companyia, una tarda escoltant el que havien fet al camp, o unes delicades carícies. I altres, sexe del més salvatge. Però ningú s’havia queixat.

El veredicte va ser l’exili a un poble abandonat prop d’una petita esglesiola on, l’ermità li subministraria les poques coses que li serien permeses. El seu desterrament seria estricte, sota pena de mort, si algú la trobava fora d’aquells confins.

Ella va mirar als sis representants del poble. Podia haver-se venjat, podia haver parlat. Ells, temorosos de que ho fes, van donar per acabat el judici i l’Emma va recollir les quatre coses que tenia i va marxar a intentar, de nou, sobreviure.


dimecres, 22 de març de 2017

Un casament de setembre

Crida 98 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Casament




Feia dies que plovia. Ja se sap, a finals d’agost el temps comença a canviar...
Però aquell any va ploure tant que, fins i tot, l’estadi Lluís Companys, recent inaugurat, es va inundar.

Aquell mateix dia havia anat a buscar el vestit a la botiga de núvies. En sortir amb la capsa del seu vestit de seda salvatge, i una bossa amb tots els complements, una cortina d’aigua envaïa el carrer.
Hi havia anat acompanyada per la seva germana i com varen poder es van aventurar a parar un taxi. Una aixecava la mà quan intuïa una llumeta verda de “lliure”. L’altra no podia fer cap senyal perquè duia les mans ocupades intentant que la pluja no xopés el seu vestit.

Tenia el cor encongit, no havia imaginat el seu casament en un dia de pluja.

Quan un taxi les va veure i va voler parar, van seure, van dir-li on les havia de portar i van iniciar la tornada a casa.
A l’arribar al seu “carrer de soltera”, llavors un passatge sense sortida, el senyor taxista va dir:
- “Las dejo a la entrada de la calle porqué sinó tendré que salir marcha atrás”
- Com diu? Què m’està dient? –va dir la núvia cridant.

Com seria la mirada de la noia i la veu amb la que va fer la pregunta, quan el conductor d’aquell vehicle groc i negre, que se suposa de servei públic, va parar tan a prop de l’entrada de la seva casa, que cap gota va caure a l’apreciada capsa.

El matí següent va aparèixer núvol. Però, com si sabés que aquell dia havia de ser perfecte, no va ploure en cap moment en què la parella de nuvis era a l’exterior.

I al vespre, a l’acabar la festa, un gran Arc de Sant Martí cobria aquell cel de setembre.