dimecres, 14 de febrer de 2018

Per què?

8a. Crida Vullescriure
Paraula Obligatòria: Xarxa




La Cèlia sempre havia viscut a casa dels pares. Ells s’havien anat fent grans, i ella també. Però en aquella casa semblava no passar el temps.

Era una noia molt intel·ligent. Havia fet dues carreres universitàries. La primera, Econòmiques, per fer contents als pares i perquè, segons ells, seria la que li donaria per viure.
La segona Belles Arts, que era la que li omplia l’ànima. Els dibuixos i les pintures que feia li sortien sense pensar-hi. Només agafar els pinzells i semblava que anaven sols. Tenia un do especial, on el color donava vida a tot el que pintava en les teles que tenia escampades per l’habitació. Només en aquells moments era quan es deixava anar, on la seva ment i la seva persona eren lliures.
Però fora d’aquella habitació no ho era.
Sempre pendent dels pares i dels seus desitjos, mai s’atrevia a portar-los la contrària i si alguna vegada ho intentava, després tenia un sentiment tan gran de culpabilitat que no la deixava viure.

Els anys passaven com si res. I la Cèlia vivia entre la feina dels matins en un despatx, i les tardes a casa fent companyia a uns pares que començaven a no saber a quin mes de l’any estaven.
El pare, va emmalaltir de cop i volta i en un tres i no res va morir mentre dormia. La mare no va trigar gaire a seguir-lo.
Eren grans, molt grans, però la Cèlia, que ja tocava la jubilació, no se n’havia adonat.

Després d’acomiadar a la mare, la Cèlia va tornar sola a casa. Va entrar a l’habitació on pintava i va veure el quadre a mig fer que tenia en el cavallet. L’acabaria i el pintaria del color que ella volgués, sense demanar parer a ningú. El vendria o el regalaria. O potser el penjaria al menjador...
S’havia acostumat tant a viure amb ells, que tenia por de no saber-ho fer sola.
Els trobaria a faltar, i molt. En aquell moment es va posar a tremolar. S’havia adonat que a partir d’ara hauria de viure sense aquella xarxa de protecció que els pares donen als fills mentre són petits i que van retirant a mida que es fan grans. Però en el cas de la Cèlia, la xarxa acabava de desaparèixer.


dimecres, 24 de gener de 2018

Les postres de l'avi Pere

7a. crida de Vullescriure
Paraula Obligatòria: Galetes.






Des de ben petita, la Júlia esperava amb ànsia que arribés el cap de setmana. El dissabte era el seu dia preferit. Tota la família anava a dinar a casa de l’avi Pere, un bon home que es va quedar vidu poc abans que la Júlia arribés al món.
L’avi sempre li explicava que tenia els ulls blaus, igualets que l’àvia, perquè s’havien trobat pel camí mentre una anava i l’altra venia, i que al mirar-se, la llum de la seva dona havia passat a la menuda.

L’avi Pere era un gran cuiner i sovint els tenia preparat un àpat senzill, sà, lleuger i fet amb tant d’amor, que sempre els deixava bocabadats.
La Júlia menjava amb ganes, però procurava no quedar-se farta abans que arribessin les postres.
Si hi havia una cosa que l’avi Pere feia com ningú eren les galetes, les seves “galetes màgiques”.

Cada dissabte, mentre posava el dinar a fer, preparava la massa amb  farina, mantega, llet, sucre i una culleradeta de llevat en pols, i esperava a posar l’ingredient final, aquell al que ell anomenava “el meu secret”, fins que no veia les cares de la família a l’arribar, especialment la de la Júlia.

Llavors, mentre dinaven, posava al forn un parell o tres de galetes per cadascun amb un polsim del que creia que els feia falta aquell dia, i les decorava amb la inicial de cada comensal dibuixada amb nata.
Aquelles galetes ho guarien tot: plors, mal de panxa, enyorances...

I, a l’acabar, la Júlia sempre feia la mateixa pregunta:
- Avi, quan em diràs el teu secret d’aquestes súper galetes?

I l’avi Pere, sempre responia:
- Ai bonica, quan tu siguis qui rebi a casa a les persones que estimes, sabràs quin és aquest ingredient. A mi, llavors, ja no em farà falta.