dilluns, 13 de novembre de 2017

Fills

I tornem a la tardor i tornem a començar una temporada més d'escriptura a Vullescriure.com
Ho trobava a faltar, i tanmateix hi ha setmanes que no trobo el moment d'escriure.
Aquest any han passat moltes coses a la meva vida i no totes bones, més aviat al contrari, i he estat una mica desconnectada de l'escriptura que no fos els poemes tristos que em sortien del meu estat d'ànim.
Però li posarem fil a l'agulla i revifarem el foc de la vida, que sempre paga la pena tornar a començar.


El primer escrit d'aquesta temporada té com a fons inspirador el conte de "L'anaguet lleig".
Paraula obligada: Germans
Extra. Que siguin tres germans bessons


Fills

Quan eren petits ningú sabia diferenciar-los, tret de la mare que mai els havia vist iguals.
Havien nascut el mateix dia, en pocs minuts de diferència, un matí fred de febrer.
Arribaven en un petit hospital que estava a l’alçada dels recursos que podien pagar la família.
La Maria i el Joan tenien un fill de 6 anys i ells ja no eren tan joves per esperar massa, i varen pensar que estaria bé que en Joel no fos fill únic, per allò del dia de demà...
Després de molt donar-li voltes i quan semblava que l’edat els deixaria “jugar” sense més conseqüències, la Maria es va quedar embarassada.
Quan ho va saber no va poder ni riure ni plorar, només va mirar al seu home i va dir-li que l’estimava i que allò de tornar a sentir la vida dins d’ella la feia feliç sense pensar en res més. Ell la va abraçar amb força.
En la primera ecografia va semblar que el batec del fetus sonava amb un cert eco i després de veure la cara del ginecòleg, la Maria va preguntar:

- Algun problema, doctor?
- Cap, va dir el metge, només que hauràs de fer més espai a casa. En venen tres.

L’embaràs va ser llarg i dur. Amb moltes estones per pensar durant els llargs dies de repòs que va haver de fer.
Quan només tenien el Joel, i mentre ell dormia, la Maria l’acariciava i pensava que mai podria estimar a ningú com l’estimava a ell.
Però aquell dia, quan es va trobar als braços els tres bessons, i va veure brillar els ulls del Joel al conèixer als seus germans, va entendre que l’amor no es reparteix sinó que es multiplica sense pensar-hi, sense anar a classe ni sense que ningú t’ensenyi. Per estimar només has de permetre’t ser feliç. 




dilluns, 5 de juny de 2017

Navegant juntes



A la vora de la mar érem, encara. Tot just havíem de començar el viatge. Tot estava preparat. Les bosses amb la roba i les viandes pels dies que havia de durar aquell festejament eren al nostre costat, esperant que les embarcacions que acostumaven a acompanyar-nos fins al vaixell, ens vinguessin a recollir. Agafades de la mà, i amb la vista fixada a l’horitzó.

Portàvem molts dies preparant la sortida. No era un viatge qualsevol. Era el nostre primer viatge com a parella, el que marcaria un abans i un després.

Havíem citat a la família més propera de cadascuna de nosaltres. Mai ho fèiem. Sempre ens acomiadàvem a casa. Sabien que érem dues molt bones amigues que s’ho passaven bé juntes. Avui volíem que sabessin que ella era la meva dona i jo la seva.

Anàvem vestides de blanc, com les veles de la nostra nau. Un somriure nerviós ens il·luminava la cara. A partir d’avui ja no ens hauríem d’amagar més.

Els pares i germans van arribar, i la barca que ens acompanyaria al vaixell també. Els parents ens miraven estranyats i a la vegada contents perquè intuïen la nostra felicitat.

A l’arribar al vaixell, vam veure els nostres noms escrits a la vela més gran i un t’estimo que es podia llegir des de la costa.

Allà ens rebia l’encarregat de formalitzar la nostra relació. La família es mirava i somreia. En el fons tothom sabia que la Mireia i jo ens estimàvem d’una manera diferent que amb la resta de companyes de l’escola.

Tot va ser relaxat, bonic... Tenim la millor família del món i la naturalitat amb la que van rebre la nostra decisió va fer més dolç el moment.

El casament va ser tal i com sempre l’havia imaginat: Amb la persona que estimava i envoltada dels que sempre em farien costat.

Que afortunades érem!

Un cop acabada la festa, tothom va tornar a port. I la Mireia i jo vàrem salpar cap a les Pitiuses, per posar inici a la nostra vida en comú. I ho vàrem fer tal i com sempre celebràvem les qüestions importants: navegant juntes.